Dissabte, 6 d’agost del 2022, es van entregar els premis del VI Concurs de Microrelats de la Vall Fosca.

D’esquerra a dreta: Pep Coll (jurat), Mari Carmen Valverde en representació d’Aleix Olondriz (tercer premi), Aureli Barrull, en representanció de Gloria Tomàs (segon premi), Xavier Valls (primer premi), Núria Fonoll (accèssit), Feliu Martí (regidor de cultura de l’Ajuntament de la Torre de Capdella), Meritxell Nus (jurat) i Ramon Sistac (jurat). 

A continuació, podeu llegir els relats guanyadors.

Primer premi. “L’hort” de Xavier Valls

—No astroliques taaaant, no astroliques taaaaant… —li deixava anar quan el reprenia per venir a l’hort només a matar aranyes i fer xerrameca.

L’home, el més devot dels companys, certament malbaratava temps i energies pels marges del terreny. Deixava extraviar la mirada pels vells alzinars i rouredes, els que s’enfilen cap a Castell i Antist, i fantasiejava en veu alta, ara i adés, tornant sobre algunes de les seves quimeres rústegues: que si la propera temporada podrien fer vi d’alçada, que si ja seria hora de comprar camioneta nova. 

Ella no; mentre esmicolava impietosa les il·lusions del marit, mentre cavava, emparrava i podava tomaqueres, esbufegava:

—De mi que en facin patates, quan rebenti. 

Ningú sabia ben bé què volia dir, però era sens dubte la seva sentència distintiva. Tal vegada era un desig velat de dur més enllà de la vida la dèria productiva; o potser un atestat de volgut estalvi davant un eventual sepeli. Fos com fos, casava d’allò més amb l’estrictíssima austeritat del seu caràcter.

I el dia que ho va fer —allò de rebentar— va succeir com semblava escrit: a l’hort, amb les ungles injectades de terra i les botes enfangades. 

La trobà l’home. Amb l’ànima trencada, en besar-la a terra, va sentir per últim cop, i ja amb enyorança, l’olor del fred matiner que li impregnava les galtes. 

L’endemà, l’home astrolicava tot sol, delirava com animal foll, ja sense brides. I en el darrer tribut, la va plantar. A la seva terra, en nit de lluna clara. Amb dos parrals d‘avellaner va fer una creu enmig d‘un bancal, el de les patates. El bastó vertical, afilat a destral, el va enfonsar amb ràbia impotent contra el cor de la dona. La sang de l‘òrgan rebentat sadollava ja la terra. D’ella, se’n farien patates.

 

Segon premi. “Conyac” de Glòria Tomàs

La Guàrdia Civil s’ha endut el Bep. A La Pobleta no es parla d’altra cosa. Els clients del Bar Felip han hagut d’assistir la mestressa presa d’un atac de nervis. El jutge de pau defensava que si s’enduien el Bep,  era just i necessari −fa de sagristà barreja les paraules de missa amb les de taverna− que els acompanyés l’Àngel d’Envall.

El Bep quan ha hagut de declarar davant els tricornis quequejava. La mestressa ha defensat el xicot argumentant que «Enraonant en castellà fatees.»

 L’experimentada fondista sap que hi ha beures que passen de la comèdia a la tragèdia. Cada matí la mateixa: el pinxo de l’Àngel, que a primeres hores ja va carregat, i el mal beure del Bep que quan va gat la llengua se li embarbussa:

−Ma Ma  Maria, po po…

El company de gatera acabà la petició:

−Collons! Posa’n una altra!

La mestressa estava pendent de la truitada de trumfes que tenia al foc per a l’esmorzar dels civils. Nerviosa perquè sabia que l’alifara de la benemèrita continuaria amb l’Astúrias, pátria querida, els va deixar el xau a sobre el taulell. 

No havia trencat els ous que aquell parell havien fet baixar mitja ampolla. El Bep, envalentit per l’alcohol, va reomplir la botella amb l’aigua de l’aixeta i allò no va agradar el company: 

−A la dona que et dona de beure no se l’enganya!

 Xauats, van passar dels crits a les mans. 

L’amistat etílica se’n va anar enlaire. El Bep, quan els civils entraven al local salivant pels efluvis, va agafar l’ampolla per esclafar-la al cap de l’Àngel que es va acotxar i va anar a parar al civil. El tricorni de tan distingida testa va sortir disparat i va caure pla sobre la truitada que la mestressa duia a les mans. 

 

Tercer premi. “Les maduixes del canal xic” d’Aleix Olondriz

“Et juro que hi ha maduixes! A la tarde hi anem” era el que havia repetit ella una vegada i una altra. En arribar a casa lo noiet li va preguntar a la padrina si era veritat i ella va respondre: “Al costat del canal xic de Capdella no n’hi ha de fargues… T’està ambolicant aquesta noia”. Tot i això, va fer-li cas i després de dinar enfilaven el camí. L’un amb poca fe i l’altra amb poca intenció de buscar maduixes. 

“Aquí no hi ha res” deia ell, furro com sempre. Ella pensava per dintre “Hòmens, no entenen res”. I així perquè sí, va anar jugant al fred i calent fins que, tot despertant alguna cosa més que la curiositat, el camí es va accelerar més que l’aigua del canal. De reüll s’assegurà que no hi havia ningú a l’aguait i del tot li va quedar clar al noi que la padrina tenia raó quan ella se li llançà als llavis sense pensar-ho. I va ser una sensació dolça veure-li per uns instants aquells llavis vermellosos abans de tancar els ulls. 

“Maduixes no n’hi ha, però porto txicolata a la motxilla” li va dir uns segons, o minuts, més tard i va treure la rajola per berenar. Ell, que havia entès massa ràpid el joc li va preguntar si volia mirar si la casa de la càmera d’aigua era oberta, però ella, tant ràpida com àgil, li digué que li feien por els murisecs i que avui no era el dia d’entrar a la caseta. “A poc a poc, videll.” Va pensar. 

Tornant, el noi dissimulava el sanlluc, tot pensant en si era d’haver menjat tanta txicolata o d’haver tastat les maduixes del canal xic de Capdella.

 

Accèssits

“La casa de paper” de Núria Fonoll

Dotze anys a punt de fer els tretze, tenies, i cinc dits a cada mà.
Aquell dia tot va succeir de pressa. Un instant que gairebé et mata, ves. I prou que ho sabíeu la canalla, que a les obres de la central de Cabdella no hi havíeu de fer res. Però a tu et feien gràcia aquella mena de trens petitons i quan podies, d’amagat de tothom, t’hi acostaves i els tocaves.

Fins que va passar l’accident: una vagoneta que portava material als estanys, et va enxampar la maneta, tendra i blanca, i va destrossar-te tres ditets. Menuda com eres i tenyida de sang, semblaves un escatxic de vermell quan vas arribar a l’hospital de cartró. Allà van salvar-te la vida sí, però no pas els tres dits.

Cada dia hi anaves per curar-te les ferides, religiosament, i aquell edifici singular va esdevenir la teva segona casa. Fins que més endavant, de joveneta, vas començar a treballar-hi d’infermera. Tenies bones mans, malgrat allò dels dits.

I van passar un grapat d’anys.

Tota una vida, ves.

Aquell hospital que havia de tenir una durada efímera, continuava dempeus. Xacrós i malmès, és clar, però era evident que havia desafiat el pas del temps i l’adversa meteorologia de la teva Vall Fosca.

A tu, l’edat, sense demanar-te permís, t’havia pres la força de la joventut i la turgència de la pell, que ara tenies de color de cera, flonja i arrapada als ossos, com si fos de cartró mullat.

O tal vegada ho era.

Que una s’acaba empeltant del lloc on ha viscut i d’allò que ha estimat.

 

“Policromia” de Núria Graell

De menuda, somiava que viatjava molt lluny d’Espui. Corria per les prades amb els talons al cul, imaginant que alçava el vol per grimpar a aquelles flonges bromes blanques i que travessava aquells turons que em confinaven. La joventut se m’escorregué entre aquells cims, envoltada d’aigües lluents i d’arbres amb tots els verds. Mentre veia marxar germans i amigues, jo cuidava als vells en una interminable rutina i empresonada en un encara més grisenc matrimoni.

Un matí de primavera va arribar ell, pujant cap a la Central amb un vestit ben elegant, pell i ulls com la nit més fosca. Les flors i les volianes tenien més coloraines i així em vaig saber encomanada d’un mal desconegut. Volia creure en les seves promeses de viatges a illes paradisíaques i platges de sorra fina i daurada, on podria abdiriar tots els colors possibles del món com mai els veuria a la riba del Flamicell. Abans que pogues posar seny, el ruc havia arribat a les cols i ell havia marxat, oblidant-se de mi i de tot allò que m’havia promès, però jo ja tenia la seva llavor a dins.

No podia donar a llum aquell fill negre a Espui; el meu home ens haguera fet la pell a tots dos. Així, una nit d’estiu a la llum de la lluna, vaig abandonar la meva presó, aigües avall i més tard vaig agafar el tren de la Pobla, cap a terres de cels amb tots els grisos del món, on fer-me traslúcida.

D’ençà que va néixer la Fa que cada nit somnio que fem cambuletes per les prades, tot buscant el canut dels menairons per demanar-los tornar a començar a la Vall Fosca, envoltades de la policromia més pura de l’univers.